Notícies Lleida Social: "Classe mitjana: la fi d'un somni".

Una forma molt simple de mesurar el nivell de benestar d’un país és observar el seu percentatge de classe mitjana. A major volum de persones que formen part d’aquest grup, millor benestar tindrà un país. L’augment o disminució de la classe mitjana està estretament relacionat amb la distribució de la riquesa, de la renda, que es genera en un país.

Durant les últimes dues dècades, a Espanya i a Catalunya, les polítiques redistributives de la renda han servit que eixamplar la distància entre la població de més ingressos i la de menys, aquest fet implica a la vegada que la classe mitjana es vagi reduint, ja que les polítiques redistributives aplicades han servit per empobrir la majoria de la població i enriquir la minoria.

La classe mitjana, en la dècada daurada, va veure augmentada la seva capacitat de consum (comprava més del necessari, es permetia fer vacances de milers d’euros, etcètera). Com tot anava bé la forma d’augmentar la seva capacitat de compra era endeutar-se, ja que el fet de consumir els donava “felicitat”. Aquest endeutament el va permetre el sistema i a la vegada el va estimular. No té res a veure amb la responsabilitat, sinó amb la concepció de pertinença dins la classe, que requeria mantenir determinats nivells de consum (habitatge, cotxe, vacances, roba, noces, comunions,...).

Ara diuen que sou els culpables de què el país estigui en crisi, si us plau, no us deixeu entabanar. Els culpables han estat els directius de les entitats financeres que van dissenyar infinitats de productes financers per facilitar el consum (el sobreendeutament) i, en segon lloc, la deixadesa dels dirigents polítics que ho van permetre, perquè ajudava a fer créixer el Producte Interior Brut (PIB).

Aquesta història o somni, s’ha acabat. Heu treballat dur però sou un 20 o un 40 per cent més pobres que fa cinc anys, a més a més,  el Fons Monetari Internacional considera que s’han de reduir els salaris un 10 per cent més. L’únic consol que queda és que hi ha gent que està pitjor, i que amb una mica de sort penseu que podeu escapolir-vos del grup d’exclosos socials. 

Els vostres fills i les vostres filles, aquestes encara més pel fet de ser dones, tenen un pervindre molt fosc i, si volen intentar aconseguir alguna feina amb un cert nivell retributiu, han d’emigrar cap els països rics d’aquesta deïtat que és Europa, sempre insatisfeta i cruel amb els seus ciutadans, que reclama més i més sacrificis “humans” com en els temps antics.

La crisi econòmica actual, provocada pels segments més rics de la societat i els governants europeus, aconsellats pel Fons Monetari Internacional, l’està patint la majoria de la població, el 90% de la població de menys ingressos. Les polítiques que s’han aplicat han estat al servei d’aquest 1 per cent de població més rica perjudicant a la resta dels ciutadans.

Aquest 1 per cent de la població ja no es conforma en sobreexplotar als països en vies de desenvolupament, no té prou, necessita desmantellar l’estat de benestar que hi ha arreu dels països desenvolupats i, a la vegada, evitar que es traslladi a les noves economies emergents. Ara aquella negligència política i econòmica que ha provocat aquesta greu crisi econòmica l’hem de pagar “totes i tots”, en realitat el 90% de la població. L’1 per cent de la població de més renda continua tenint el mateix nivell de renda, en el pitjor dels casos, o potser l’ha augmentat i el 9 per cent el formen els “vigilants” i gran protectors de l’1 per cent que continuen vivint força bé.

La pobresa està empenyent i penetrant en la nostra societat, però alguns sectors de la classe mitjana pensen que si es porten bé es podran escapar d’aquesta situació d’empobriment, però obliden massa sovint, que els que dirigeixen el mercat mai estan farts, i que, com aquells Déus cruels de l’antiguitat, necessiten sacrificis al peu de l’altar: austeritat, és a dir, baixada de salaris, disminució dels drets socials, empitjorament de les condicions laborals, reducció de les beques d’estudis o de menjador, increment del cost sanitari i de l’educació, augment dels rebuts de la llum i de l’aigua, etcètera i, sobretot, que els adinerats paguin menys impostos.

L’única forma de sortir-ne no és cercant una aliança amb la classe dirigent, amb els súper rics, doncs aquests no volen repartir els guanys que s’estan apropiant. Si la classe mitjana vol sobreviure s’ha d’aliar i cooperar amb la massa de la població de menys ingressos i han de fer pinya tots plegats i pressionar, o si no veuran que cada vegada són menys i amb menys ingressos. Perquè el que està demostrat empíricament és que els rics són cada vegada més rics, els pobres són cada vegada més (augment de les persones pobres) i més pobres (cada vegada amb menys ingressos) i, que la classe mitjana s’està empobrint i a la vegada reduint. Tots plegats venen a representar el 90 per cent de la població que està sotmesa a l’1 per cent de la població més rica, que és el poder real (els Déus del “mercat”).

El somni de la nit d’estiu s’ha acabat i s’ha de cercar una sortida. Aquesta existeix i és la revolta social, pacífica per suposat, fer un canvi de polítiques, de dirigents i d’escala de valors en la que es mou la societat actual. S’ha de mostrar i deixar en evidència la corrupció, però sobretot s’ha de participar en la política. S’ha de ser actiu no passiu. S’ha de lluitar per potenciar els valors socials i de respecte als drets humans, sinó la societat anirà a pitjor i els nostres fills i filles no ens ho perdonaran. Els estem deixant una societat pitjor, més pobre, més insolidària, més caòtica, destrossada ambientalment, amb menys drets i que solament prevaldrà el diner com a moneda de canvi entre les persones i no la solidaritat i la cooperació.  Les societats les formen persones i per tant els dirigents d’aquestes tenen l’obligació de servir a les persones i no d’aprofitar-se d’elles. La solució passa per cercar el benestar de tota la societat, és a dir, el bé comú.

Accés a la seva publicació al diari digital nuevatrivuna.

Pere Enciso Rodríguez
Portaveu Lleida Social